L'opció del menú ``Particionar un disc dur'' us mostrarà una llista dels discs en els quuals podreu definir particions, alhora que executarà una aplicació per a definir-les. Com a mínim haureu de crear una partició "nativa per a Linux" ("Linux native", tipus 83) i segurament en voldreu una altra "d'intercanvi per a Linux" ("Linux swap", tipus 82).
Com a mínim i imprescindible, el GNU/Linux necessitarà una partició per a ell. Podeu tenir una única partició que contingui tot el sistema operatiu, les aplicacions i els vostres fitxers personals. Molta gent creu necessària també una partició a part per a intercanvi de memòria (swap). La partició d'intercanvi és un espai reservat per al sistema operatiu que pot utilitzar com a "memòria virtual". Si poseu l'espai per a intercanvi en una partició independent el Linux podrà fer-ne un ús molt més eficient. Es pot fer que el Linux faci servir un fitxer normal per a intercanvi, però no és recomanable.
Tanmateix, la majoria de la gent prefereix donar-li al GNU/Linux més particions de les mínimes que caldrien. Hi ha dos motius pels que podríeu voler dividir el sistema de fitxers en unes quantes particions més petites. El primer és per seguretat. Si passa res que malmeti el sistema de fitxers, generalment només afectarà una partició. Així, sols caldrà restaurar un bocí del sistema (a partir de les còpies de seguretat que heu anat fent meticulosament). El mínimament imprescindible seria que considerèssiu crear el que s'anomena "partició arrel". Aquesta partició conté els components més essencials del sistema. Si qualsevol altra partició queda malmesa, encara podreu arrencar el GNU/Linux i arreglar el sistema. Això us pot estalviar la molèstia d'haver de reinstal·lar el sistema de cap i de nou.
El segon motiu generalment és més important en un entorn professional, però en
realitat dependrà de l'ús que feu de la màquina. Suposeu que alguna cosa es
descontrola i comença a consumir espai de disc. Si resulta que el procés que
porta el problema té privilegis de root (el sistema reservaria un percentatge
d'espai de disc a què els altres usuaris i usuàries hi puguèssin accedir),
podríeu trobar-vos de sobte amb que no us quedi gens d'espai de disc. Això no
va gens bé, perquè el sistema operatiu necessita fer servir fitxers físics per
a moltes coses (a més de per espai d'intercanvi). Fins i tot podria ser que
l'origen del problema no fos ni tan sols local. Per exemple, rebre un
bombardeig de correu no sol·licitat pot omplir fàcilment una partició. Si feu
servir més particions, protegireu al sistema de molts d'aquests problemes. Per
a beneficiar-vos de l'exemple del correu, poseu el /var/mail a la
seva pròpia partició i la majoria del sistema funcionarà encara que us
bombardegin amb correu no desitjat.
L'únic inconvenient real de fer servir més particions és que sovint costa molt de saber d'entrada quines necessitats tindreu. Si feu una partició massa petita, llavors o haureu de reinstal·lar el sistema o no parareu de moure coses d'una banda a l'altra per fer lloc a la partició infradimensionada. D'altra banda, si feu la partició massa gran, estareu malbaratant espai que es podria fer servir per alguna altra cosa. És cert que l'espai de disc va molt barat, avui en dia, però tot i així, perquè hauríeu de llençar els diners?.
Debian GNU/Linux s'addereix a la Filesystem Hierarchy Standard
(Jerarquia estàndard del sistema de fitxers - FHS) per anomenar els directoris
i els fitxers. Aquest estàndard permet als usuaris/usuàries i als programes
que puguin predir la localització dels fitxers i directoris. El directori
arrel es representa simplement per una barra /. En el nivell de
l'arrel, tots els sistemes Debian inclouen aquests directoris:
bin Fitxers executables binaris de comandaments essencials
boot Fitxers estàtics del carregador d'arrencada
dev Fitxers de dispositiu
etc Configuració específica del sistema de cada ordinador
home Directoris d'usuaris i usuàries
lib Biblioteques essencials i mòduls del nucli
mnt Punt de muntatge per muntar temporalment un sistema
de fitxers
proc Directori virtual per a informació del sistema
root Directori de l'usuari o usuària root
sbin Fitxers executables binaris essencials del sistema
tmp Fitxers temporals
usr Jerarquia secundària
var Dades variables
Ve't aquí una llista de consideracions importants pel que fa a directoris i particions:
/ sempre ha de contenir físicament
/etc, /bin, /sbin, /lib i
/dev, si no no podreu arrencar. Típicament calen 100 MB per a la
partició arrel, però això podria variar.
/usr: tots els programes d'usuari (/usr/bin), les
biblioteques (/usr/lib), la documentació
(/usr/share/doc), etc., estan en aquest directori. Aquesta part
del sistema de fitxers necessita la major part de l'espai. Li hauríeu de
concedir com a mínim 500 MB d'espai en disc. Si voleu instal·lar més paquets
hauríeu d'incrementar l'espai que concediu a aquest directori.
/home: Cada usuari o usuària deixarà les seves dades a un
subdirectori d'aquest directori. La mida depén de quants usuaris i usuàries
facin servir el sistema i de quins fitxers hagin d'emmagatzemar als seus
directoris. Segons l'ús que hagueu previst hauríeu de reservar uns 100 MB per
cada usuari o usuària, però adapteu aquesta xifra a les vostres necessitats.
/var: En aquest direcori s'hi posaran totes les dades variables
com ara articles de notícies (news), missatges de correu electrònic, llocs web,
la memòria cau per a APT, etc. La mida d'aquest directori depén molt de l'ús
que feu del vostre ordinador, però per a la majoria de gent, el que marcarà la
mida serà la sobrecàrrega produïda pel sistema d'administració de paquets. Si
penseu fer una instal·lació completa de ben bé tot allò que Debian pot oferir,
tot en una sola sessió, n'hi hauria d'haver prou amb reservar 2 o 3 gigabytes
d'espai per a /var. Si penseu fer la instal·lació per parts (és a
dir, instal·lar els serveis i utilitats, després les eines de text, llavors X,
...), us en podeu sortir amb 300 - 500 megabytes a /var. Si aneu
justos d'espai de disc i no penseu fer servir l'APT, o al menys no per a
actualitzacions importants, passareu amb només 30 o 40 megabytes a
/var.
/tmp: Si algun programa genera dades temporals, segurament ho faci
a /tmp. N'hi hauria d'haver prou amb 20-50 MB .
El BIOS del PC generalment imposa restriccions addicionals a la definició de
les particions del disc. Hi ha un límit en el nombre de paticions
"primàries" i "lògiques" que pot tenir un disc. A més a
més, els BIOS anteriors a 1994-1998 tenen limitacions pel que fa a la zona de
disc des de la que el BIOS pot arrencar el sistema. Per a més informació vegeu
el Linux
Partition HOWTO i la Phoenix BIOS
FAQ, però en aquesta secció farem un breu repàs per ajudar-vos a
planificar-ho en la majoria de casos.
Les particions "primàries" són l'esquema original de particions per a discs de PC. Tanmateix, només n'hi poden haver-hi quatre. Per superar aquesta limitació es van inventar les particions "esteses" i "lògiques". Quan definiu una de les particions primàries com a una partició estesa, podeu subdividir l'espai assignat a aquesta partició en particions lògiques. Podeu crear fins a 60 particions lògiques en una partició estesa. Però només podeu tenir una partició estesa a cada disc.
Linux limita les particions en disc a 15 particions per unitat per a discs SCSI (3 particions primàries útils i 12 particions lògiques) i a 63 particions per cada unitat de disc IDE (3 particions primàries útils, 60 particions lògiques).
Si teniu un disc IDE gran i no feu servir ni l'adreçament LBA ni controladors solapats (n.de.T. overlay drivers) (programes que a vegades proporcionen els fabricants de discs durs), aleshores la partició d'arrencada (la partició que conté la imatge del nucli), haurà d'estar dintre dels primers 1024 cilindres del disc dur (normalment 524 megabytes, sense traducció del BIOS).
No tindreu aquesta restricció si teniu un BIOS posterior al 1995-98 (depen del
fabricant) que compleixi l'"especificació millorada de suport a disc
durs" (Enhanced Disk Drive Support Specification). Tant el Lilo, el
carregador de Linux, com l'alternativa de Debian mbr han de fer
servir el BIOS per carregar el nucli a la RAM des del disc. Si troben que les
extensions d'accés a discs grans de la interrupció 0x13 del BIOS estan
disponibles, les aprofitaran. Altrament, recorren a la interfície llegat per
accés a disc, i això no serveix per adreçar posicions al disc més enllà del
1023é. cilindre. Un cop s'ha arrencat el Linux, ja no hi fa res quin BIOS hi
hagi a l'ordinador, ja no hi ha restriccions, perquè el Linux no fa servir el
BIOS per accedir a disc.
Si teniu un disc gran, podria ser que hagueu de fer servir tècniques de
traducció, que podeu definir des del programa de configuració del BIOS, com ara
LBA (adreçament de blocs lògics) o mode de traducció CHS ("gran").
Podeu trobar més informació sobre assumptes de discs grans al Large Disk
HOWTO. Si feu servir un esquema de traducció de cilindres, i el
BIOS no compleix les extensions per accés a discs grans, llavors la partició
d'arrencada ha de caure dintre de la representació traduïda del
cilindre 1024.
Per fer-ho recomanem crear una partició petita (amb 5-10 MB n'hi hauria d'haver
prou) al començament del disc, que es farà servir com a partició d'arrencada, i
després crear tantes altres particions com vulgueu, en la resta d'espai.
Heu de muntar aquesta partició d'arrencada a /boot,
perquè el nucli de Linux es desarà sota aquest directori. Aquesta configuració
funcionarà en qualsevol sistema, tant és si el BIOS compleix les extensions
d'accés a discs grans com si no.
Per a usuaris novells, màquines Debian personals, sistemes domèstics, i altres
instal·lacions monousuari, el més fàcil i el probablement més simple serà fer
una única partició / (més la d'intercanvi). Tanmateix, pot ser
que tingueu problemes amb aquesta idea, amb discs més grans (20GB). Per
limitacions en el funcionament de l'ext2, eviteu que una sola partició ocupi
més d'uns 6GB.
Per a sistemes multiusuari, és millor posar /usr,
/var, /tmp, i /home cadascun a la seva
pròpia partició, diferents de la partició de /.
Podríeu necessitar una partició a part per /usr/local si penseu
instal·lar molts programes que no són part de la distribució de Debian. Si la
màquina ha de ser un servidor de correu, potser caldria fer una partició a part
per a /var/mail. Sovint és una bona idea posar una partició per a
/tmp tot sol, per exemple d'entre 20 MB i 50 MB. Si esteu
instal·lant un servidor amb molts comptes d'usuari, en general és bo tenir una
partició gran independent per a /home. En general la solució per
a les particions varia d'una màquina a una altra, depenent de per a què es
facin servir.
Per a sistemes molt complexos, hauríeu de mirar-vos el Multi Disk
HOWTO. Aquí hi ha informació en profunditat, d'interés
fonamentalment per a proveïdors d'Internet i gent que instal·li servidors.
Pel que fa a la mida de la partició d'intercanvi, hi ha molts punts de vista. Un heurisme que va prou bé és fer-la tan gran com la memòria del sistema. Però en la majoria de casos no hauria de ser menor de 16MB. És clar que hi ha excepcions a la regla. Si proveu de resoldre 10000 equacions simultànies en una màquina amb 256MB de memòria, podeu necessitar fins a un gigabyte (o més) d'espai d'intercanvi.
En arquitectures de 32 bits (i386, m68k, SPARC de 32 bits i PowerPC), la mida màxima d'una partició d'intercanvi són 2GB (en Alpha i Sparc64 és tan gran que és virtualment il·limitada). Amb això n'hi hauria d'haver prou per gairebé qualsevol instal·lació. Tanmateix, si teniu requeriments tan grans, probablement hauríeu de mirar de repartir l'espai d'intercanvi entre diferents discs (també anomenats "spindles", filoses) i, a ser possible, entre diferents canals SCSI o IDE. El nucli equilibrarà l'ús de l'espai d'intercanvi entre múltiples particions d'intercanvi i n'obtindrà més rendiment.
Com exemple, la màquina de casa d'un dels autors té 32MB de RAM i un disc IDE
de 1.7GB a /dev/hda. Hi ha una partició de 500MB per un altre
sistema operatiu a /dev/hda1 (l'hauria d'haver fet de 200MB,
perquè no es fa servir mai). Utilitza una partició d'intercanvi de 32MB a
/dev/hda3 i la resta (uns 1.2GB a /dev/hda2) és la
partició per a Linux.
Per a més exemples, vegeu Estratègies
per a particions.
Els noms dels discs i les particions poden ser diferents d'altres sistemes operatius. Cal que conegueu els noms que fa servir el Linux quan creeu i munteu particions. Ve't aquí la nomenclatura bàsica:
Per representar les particions de cada disc hom afegeix un número en decimal al nom del disc: "sda1" i "sda2" representen la primera i la segona particions del primer disc SCSI del sistema.
Heus ací un exemple real. Suposem que teniu un sistema amb 2 discs SCSI, un a l'adreça SCSI 2 i l'altre a l'adreça SCSI 4. El primer disc (a l'adreça 2) s'anomenarà doncs "sda" i el segon "sdb". Si el disc "sda" té 3 particions, es diran "sda1", "sda2" i "sda3". Això mateix val per al disc "sdb" i llurs particions.
Noteu que si teniu dos adaptadors de bus SCSI (o sia, dues controladores), l'ordre dels discs pot esdevindre confús. La millor resolució en aquests casos és fixar-se en els missatges d'arrencada, suposant que sapigueu els models dels discs o llurs capacitats.
El Linux representa les particions primàries amb el nom del disc més els
números 1 a 4. Per exemple, la primera partició del primer disc IDE és
/dev/hda1. Les particions lògiques es numeren començant per 5, de
manera que la primera partició lògica en el mateix disc és
/dev/hda5. Recordeu que la partició estesa, és a dir, la partició
primària que conté particions lògiques, no es pot fer servir com a tal. Això
serveix tant per a discs SCSI com per a IDE.
Els desenvolupadors de Debian han adoptat diferents varietats de programes per definir particions en diferents tipus de discs durs i arquitectures d'ordinador. A continuació us donem una llista amb el programa o programes aplicables a la vostra arquitectura.
fdiskpàgina del manual de fdisk.
Aneu amb compte si ja teniu particions de FreeBSD al sistema. Els nuclis de la
instal·lació inclouen suport per a aquestes particions, però la manera com les
representa (o no) l'fdisk pot fer que els noms dels dispositius
siguin diferents. Vegeu el COM
Linux+FreeBSD HOWTO.
cfdiskpàgina del manual de
cfdisk.
Tingueu en compte que el cfdisk no sap un borrall de particions de
FreeBSD i, altre cop, pot ser que de resultes els noms dels dispositius siguin
diferents.
Per omissió s'executarà un d'aquests programes quan seleccioneu ``Particionar
un disc dur''. Si el que s'executa per omissió no és el que voleu, sortiu de
l'editor de particions, aneu a l'intèrpret d'ordres (tty2) i entreu manualment
el nom del programa que voleu fer servir. Després salteu-vos el pas
``Particionar un disc dur'' del dbootstrap i continueu amb el pas
següent.
Enrecordeu-vos de marcar la partició d'arrencada com a "arrencable".
Aquest serà el següent pas quan hagueu creat les particions al disc. Podeu triar entre inicialitzar i activar una partició d'intercanvi nova, activar-ne una que ja s'hagi inicialitzat anteriorment, o passar sense partició d'intercanvi. Sempre és permés de reinicialitzar una partició d'intercanvi que ja ho estava, de manera que trieu ``Inicialitzar i activar una partició d'intercanvi'' tret que esteu ben segurs del que feu.
Aquesta opció del menú us mostrarà primer un quadre de diàleg on posa ``Si us plau seleccioneu la partició a activar com a dispositiu d'intercanvi.''. El dispositiu que es mostra per omissió hauria de ser la partició que ja heu definit; si és així, només caldrà prèmer Enter.
A continuació us surtirà un missatge de confirmació, ja que la inicialització destrueix les dades que hi pogués haver prèviament a la partició. Si tot va bé, trieu ``Sí''. La pantalla canviarà mentre s'executa el programa d'inicialització.
És molt recomanable tenir una partició d'intercanvi, però si insistiu podeu passar sense sempre que tingueu més de 12MB de RAM. Si és això el que voleu fer, si us plau, seleccioneu l'opció del menú ``No fer servir una partició d'intercanvi''.
En aquest moment, el següent menú que apareix hauria de ser ``Inicialitzar una partició de Linux''. Si no és aquest és perquè no heu acabat la definició de particions o no heu triat una de les opcions de menú que tractaven de la partició d'intercanvi.
Podeu inicialitzar una partició per a Linux, o alternativament podeu muntar-ne
una ja inicialitzada. Noteu que el dbootstrap no
actualitzarà un sistema vell sense destruir-lo. Si esteu fent una
actualització, Debian normalment pot actualitzar-se a si mateix i no
necessitareu el dbootstrap. Per ajuda sobre l'actualització a
Debian 3.0, mireu-vos les instruccions
d'actualizació.
Així doncs, si feu servir particions de disc que no estan buides, o sia, si voleu prescindir d'allò que hi hagi, hauríeu d'inicialitzar-les (i això esborrarà tots els fitxers). És més, heu d'inicialitzar totes les particions que hagueu creat en el pas de definició de les particions del disc. La única raó per a muntar una partició sense inicialitzar-la en aquest moment, hurà de ser muntar una partició sobre la que ja hagueu fet part de la instal·lació fent servir el mateix joc de disquets d'instal·lació.
Seleccioneu ``Inicialitzar una partició de Linux'' per inicialitzar i muntar la
partició de disc /. La primera partició que munteu o inicialitzeu
serà la que es munti com a / (que es pronuncia "arrel").
S'us preguntarà si cal preservar la ``Compatibilitat amb nuclis Linux anteriors a 2.2?''. Dir ``No'' aquí voldrà dir que no pogueu executar en el vostre sistema nuclis de Linux 2.0 o anteriors, perquè els sistemes de fitxers activen algunes característiques no contemplades en el nucli 2.0. Si sabeu que mai necessitareu executar un nucli 2.0 o d'alguna collita anterior, podreu obtindre alguns avantatges menors responent ``No'' aquí.
També s'us preguntarà si voleu buscar sectors defectuosos. L'opció per omissió aquí és saltar-se la recerca de blocs defectuosos, perquè aquesta pot ocupar molt de temps i les controladores de disc dur modernes els detecten i se n'ocupen internament. Tanmateix, si no n'esteu gaire segurs de la qualitat del vostre disc, o si teniu un sistema força vell, hauríeu de fer aquesta recerca.
Els següents missatges són només passos de confirmació. Se us demanarà que
confirmeu l'acció, ja que la inicialització destrueix totes les dades de la
partició i us informarà que la partició es munta com a /, la
partició arrel.[4]
Quan hagueu muntat la partició /, si teniu més sistemes de fitxers
que voleu inicialitzar i muntar, hauríeu de fer servir l'opció de menú
``Alternativa''. Això és per als que han creat particions separades per a
/boot, /var, /usr o d'altres, que
s'haurien d'inicialitzar i muntar ara.
Una alternativa a ``Inicialitzar una partició de Linux'', Secció 6.8 és la passa ``Muntar una partició previament inicialitzada''. Feu-la servir si esteu reprenent una instal·lació que es va interrompre o si voleu muntar particions que ja estan inicialitzades o contenen dades que voleu conservar.
Si esteu instal·lant una estació de treball sense disc, ara voldreu muntar per NFS la vostra partició arrel des del servidor NFS remot. Especifiqueu el camí al servidor NFS amb sintaxi estàndard de NFS, a saber, nom-o-IP-del-servidor:camí-del-recurs-del-servidor. Si heu de menester a més altres sistemes de fitxers, també els podeu muntar ara.
Si encara no heu configurat la vostra xarxa tal i com es descriu en ``Configurar la xarxa'', Secció 7.7, aleshores en escollir una instal·lació per NFS s'us demanarà que ho feu.
dbootstrap
En algunes situacions especials, el dbootstrap podria no saber com
muntar els vostres sistemes de fitxers (tant l'arrel com d'altres). Podria
ser, si sou un usuari o una usuària de Linux amb experiència, que pugueu
simplement anar a la tty2 i executar-hi manualment les instruccions que
necessiteu per muntar la partició en qüestió.
Si esteu muntant una partició arrel per al vostre nou sistema, munteu-la a
/target i llestos, després torneu al dbootstrap i
continueu (potser seguint el pas ``Veure la taula de particions'' per fer que
el dbootstrap recalculi en quin punt del procés d'instal·lació us
trobeu).
Per a particions que no siguin l'arrel, us haureu d'enrecordar de modificar
manualment el nou fitxer fstab per tal que quan torneu a arrencar
es munti la partició. Espereu que el dbootstrap escrigui aquest
fitxer (/target/etc/fstab) abans d'editar-lo, és clar.
Instal·lació de Debian GNU/Linux 3.0 per a Intel x86
versió 3.0.22, 14 March, 2002