Si escolliu iniciar Linux directament des del disc dur, i no esteu instal·lant des d'una estació de treball sense disc, se us demanarà que instal·leu un sector d'arrencada (registre mestre d'arrencada (Master Boot Record o MBR). Si no esteu usant un gestor d'arrencada (boot manager) (el que és més que probable si no sabeu el que és un gestor d'arrencada) i no teniu cap altre sistema operatiu en la mateixa màquina, responeu ``Sí'' a aquesta qüestió. Noteu que si responeu ``Sí'', no podreu arrencar DOS normalment en la vostra màquina, per exemple. Tingueu cura i mireu Reactivació del DOS i de Windows, Secció 9.3. Si heu respot ``Sí'', la següent pregunta serà si desitgeu arrencar Linux automàticament des del disc dur del vostre sistema. Això estableix la partició arrel com a partició d'arrencada -- la que serà carregada des del disc dur.
Noteu que iniciar múltiples sistemes operatius des d'una sola màquina encara és una art obscura. Aquest document no preten documentar els diferents gestors d'arrencada, els quals varien entre arquitectures i fins i tot entre subarquitectures. Hauríeu de mirar la documentació del vostre gestor d'arrencada per a més informació. Recordeu que quan treballeu amb el gestor d'arrencada, mai s'es massa precabut.
El carregador d'arrencada estàndard per a i386 s'anomena "LILO". És
un complexe programa que ofereix moltes funcions, inclosa la gestió de
l'arrencada de DOS, NT i OS/2. Si us plau llegiu amb atenció les instruccions
del directori /usr/share/doc/lilo/ si teniu necessitats especials;
també mireu el LILO mini-HOWTO.
Podeu saltar-vos aquesta passa per ara i escollir la partició arrencable
posteriorment des de Linux amb el programa fdisk o
activate.
Si esteu confús i no podeu accedir a DOS, necessitareu usar un disc d'arrencada per a DOS i usar el comandament fdisk /mbr per a reinstal·lar el sector d'arrencada -- però llavors necessitareu un altre sistema per accedir a Debian! Per a més informació al respecte si us plau llegiu Reactivació del DOS i de Windows, Secció 9.3.
Si esteu instal·lant des d'una estació sense disc dur, òbviament, arrencar des del disc local no és una opció raonable i aquesta passa us l'haureu de saltar.
Hauríeu de crear un disquet d'arrencada encara que preteneu arrencar el sistema des del disc dur. La raó per a fer això seria la possibilitat de que el carregador no s'instal·li correctament al disc dur però que el disquet funcioni correctament. Seleccioneu l'opció ``Crear un disc d'arrencada'' del menú i inseriu un disquet verge en la disquetera. Assegureu-vos de que el disquet no està protegit contra escriptura, donat que el programa l'ha de formatejar i escriure. Etiqueteu-lo com a disquet "Custom Boot" i protegiu-lo contra escriptura una vegada hagi estat escrit.
Aquest disquet contindrà un nucli i un simple sistema de fitxers amb una directriu per a usar el vostre nou sistema de fitxers arrel.
Quan el vostre sistema arrenca per primera vegada per si mateix es el que els enginyers elèctrics anomenen "proba de foc". Si teniu qualsevol disquet en la vostra disquetera, treieu-lo. Seleccioneu l'opció del menú ``Rearrencar el sistema''.
Si esteu arrencant directament a Debian i el sistema no s'inicia, useu el medi d'arrencada de la instal·lació original (per exemple el disquet de rescat) o inseriu el disquet Custom Boot si en vàreu crear un i reinicieu el sistema. Si no useu el disquet Custom Boot, probablement necessiteu afegir alguns arguments d'arrencada. Si arrenqueu amb el disquet de rescat o alguna tècnica semblant, necessitareu especificar rescue root=root, a on root serà la vostra partició arrel, com ara "/dev/sda1".
Debian tindria que arrencar i tindríeu que veure els mateixos missatges que la primera vegada que vàreu iniciar el sistema d'instal·lació, seguits d'alguns de nous.
Després d'arrencar s'us faran unes preguntes per tal de completar la
configuració bàsica del sistema i llavors seleccionar els paquets addicionals
que vulgueu instal·lar. L'aplicació que us guiarà per aquest procés s'anomena
base-config. Si desitgeu tornar a executar el
base-config en qualsevol moment una vegada completada la
instal·lació, feu-ho com a super-usuari executant base-config.
Primer us preguntarà si voleu instal·lar les contrasenyes com a MD5. Aquest és un mètode d'intercanvi per a emmagatzemar contrasenyes en el vostre sistema és més segur que el mètode estàndard (anomenat "crypt").
Per defecte és ``No'', però si no necessiteu suport NIS i esteu molt preocupat per la seguretat en aquesta màquina, podeu dir ``Sí''.
A menys que hagueu respost ``Sí'' a les contrasenyes MD5 el sistema us
preguntarà si voleu habilitar les contrasenyes shadow. Aquest és un mètode per
a fer al vostre sistema Linux una mica més segur. En un sistema sense
contrasenyes shadow, les contrasenyes es desen (encriptades) en un fitxer de
lectura per a tothom, /etc/passwd. Aquest ha de ser llegible per
tothom per a que qualsevol que tingui que accedir al sistema pugui fer-ho,
donat que aquest fitxer conté informació vital de l'usuari, com per exemple,
com traduir els identificadors numèrics i noms de l'usuari. En conseqüència,
algú podria imaginablement gravar el vostre fitxer /etc/passwd i
executar un atac de força bruta (force attack) (p.e. executant un test
automàtic de totes les combinacions de contrasenyes possibles) per a intentar
determinar les vostres contrasenyes.
Si teniu les contrasenyes shadow habilitades, les contrasenyes seran desades en
/etc/shadow, amb lectura i escriptura només per al root i de
lectura pel grup shadow. Per això mateix us recomanem que habiliteu les
contrasenyes shadow.
La reconfiguració del sistema de contrasenyes shadow podeu fer-la en qualsevol
moment amb el programa shadowconfig. Després de la instal·lació,
mireu /usr/share/doc/passwd/README.debian.gz per a més informació.
El compte root també s'anomena super-usuari; és un accés especial que ignorarà qualsevol restricció de seguretat en el vostre sistema. El compte root sols haurà d'usar-se per a tasques d'administració del sistema i durant el mínim de temps possible.
Qualsevol contrasenya que creeu hauria de tindre de 6 a 8 caràcters, combinant majúscules i minúscules així com caràcters de puntuació. Mantingueu una especial cura amb la vostra contrasenya root, donat que aquest compte atorga molt de poder. Eviteu paraules de diccionari o usar informació personal susceptible de ser endevinada.
Si algú us diu que necessita la vostra contrasenya root, sigueu extramadament precabut. Normalment no tindríeu que donar-li la vostra contrasenya root a ningú, a menys de que estigueu administrant una màquina amb més d'un administrador del sistema.
El sistema us preguntarà si desitgeu crear un compte d'usuari normal. Aquest compte tindria que ser el seu punt principal d'accés. No useu el compte root per a un us diari o per accedir personalment.
Per què no? Bé, una raó per a evitar l'us dels privilegis de root seria la facilitat amb la que podeu danyar irreparablement el sistema com a root. Un altre motiu seria la possibilitat de caure en el parany d'executar un programa cavall de Troya — aquest és un programa que usa els aventatges del vostre super-usuari per a comprometre la seguretat del vostre sistema d'amagat. Qualsevol llibre d'administració de sistemes Unix cobrirà amb més detall aquest tema — considereu el llegir-ne un si això us és nou.
Anomeneu al vostre compte com volgeu. Si el vostre vostre nom és John Smith, podríeu usar "smith", "john", "jsmith" o "js". També s'us demanarà pel nom complet d'aquest usuari i avans d'això una contrasenya.
Si després de la instal·lació desitgeu crear un nou compte d'usuari, useu el
comandament adduser.
Seguidament s'us preguntarà si voleu instal·lar la resta del sistema usant PPP. Si esteu instal·lant des d'un CD-ROM i/o esteu connectats directament a una xarxa, podreu dir ``No'' amb tota seguretat i saltar-vos aquesta secció.
Si escolliu configurar PPP en aquest punt, s'executarà un programa anomenat
pppconfig. Aquest programa us ajudarà a configurar la vostra
connexió PPP. Assegureu-vos de que quan s'us pregunti pel nom de la vostra
connexió telefònica l'anomeneu "provider".
Afortunadament, el programa pppconfig us guiarà a través d'una
configuració de la connexió PPP sense patiments. D'altra manera, si aquest no
us servis seguiu llegint aquesta secció per a intruccions més detallades.
Per a configurar el PPP, necessitareu conèixer els conceptes bàsics de la
visualització i edició en Linux. Per a veure fitxers podeu usar
more i zmore per a fitxers comprimits amb l'extensió
.gz. Per exemple, per a veure el fitxer
README.debian.gz, escriviu en la consola zmore
README.debian.gz. El sistema base us proveeix dos editors:
ae el qual té un us molt senzill però no té gaires
característiques i elvis-tiny que és un cló limitat de
vi. Més tard probablement necessitareu instal·lar editors i
visualitzadors amb més característiques, com ara nvi,
less o emacs.
Editeu /etc/ppp/peers/provider i substituïu "/dev/modem"
per "/dev/ttyS#" a on # serà el número del
vostre port sèrie. En Linux els ports sèrie s'enumeren des de 0; el primer
port sèrie (p.e. COM1) serà /dev/ttyS0 sota Linux.
La següent passa serà editar /etc/chatscripts/provider i afegir-li
el número de telèfon del vostre proveïdor, nom d'usuari i contrasenya. Si us
plau no esborreu la "\q" que precedeix a la contrasenya. Això
elimina el que la contrasenya aparegui en els fitxers de la bitàcola.
Molts proveïdors usen PAP o CHAP per a la seqüència d'entrada en comptes de
l'autentificació en mode de text. D'altres usen tots dos mètodes. Si el
vostre proveïdor requereix PAP o CHAP, necessitareu procedir d'una manera
diferent. Comenteu tot el que estigui a sota de la línia de marcatge (la que
comença per "ATDT") en /etc/chatscripts/provider,
modifiqueu /etc/ppp/peers/provider tal i com es descriu
anteriorment i afegiu user nom a on nom serà
el vostre nom d'usuari del proveïdor amb el que us connecteu. Seguidament
editeu /etc/ppp/pap-secrets o /etc/ppp/chap-secrets i
entreu la vostra contrasenya.
També necessitareu editar /etc/resolv.conf i afegir-hi el nom del
vostre proveïdor i l'adreça IP del seu servidor de noms (DNS). Les línies en
/etc/resolv.conf tenen el següent format: nom_servidor
xxx.xxx.xxx.xxx a on les x són els números de
l'adreça IP. Opcionalment podeu afegir l'opció usepeerdns al
fitxer /etc/ppp/peers/provider, per a activar la selecció
automàtica del servidor DNS apropiat, usant els valors que el servidor remot
generalment proveeix.
A menys que el vostre proveïdor tingui una seqüència diferent que la majoria de
ISP, ja heu finalitzat! Inicieu una connexió PPP escrivint pon
com a root i monitoritzeu el procés usant el comandament plog.
Per a desconnectar-vos useu poff, altra vegada com a root.
Llegiu el fitxer /usr/share/doc/ppp/README.Debian.gz per a més
informació de com usar PPP en Debian.
Si no useu PCMCIA, podeu escollir aquesta opció per a remoure el suport en aquest punt. Això farà la vostra arrencada més neta; a més, de que farà més senzilla la substitució del vostre nucli (PCMCIA de requereix moltes relacions entre les versions dels controladors PCMCIA, els mòduls del nucli i el mateix nucli).
El principal mètode que la gent usa per a instal·lar paquets als seus sistemes
és mitjançant un programa anomenat apt-get, del paquet
apt.[5] Tot i això,
APT s'ha de configurar per a que sàpiga d'on prendre els paquets. L'aplicació
d'ajuda que us assistirà en aquesta tasca s'anomena apt-setup.
La següent passa del procés d'insta·lació serà per a dir-li a APT a on pot
trobar els altres paquets de Debian. Noteu que podeu tornar a executar aquesta
utilitat en qualsevol moment després de la instal·lació executant
apt-setup o editant manualment el
/etc/apt/sources.list.
Si arrenqueu des d'un CD-ROM oficial, llavors aquest CD-ROM hauria de ser configurat automàticament com la font per a apt. Notareu això donat que veureu que el CD-ROM està sent escannegat i llavors us preguntarà si teniu cap altre CD-ROM per a configurar. Si teniu múltiples CD-ROM —i molta gent voldrà— llavors hauríeu de seguir endavant i escannegar-los un a un.
Per als usuaris sense un CR-ROM oficial, s'us oferiran una sèrie d'opcions de com Debian ha d'accedir als paquets: FTP, HTTP, CD-ROM o un sistema de fitxers local. Per als usuaris de CD-ROM, podeu escollir en aquesta passa quines altres fonts desitgeu afegir.
Hauríeu de saber que és perfectament acceptable tindre diferents fonts de APT,
encara que siguin idèntiques a l'arxiu de Debian. apt-get
escollirà automàticament el paquet amb la versió més alta de totes les
disponibles. Per exemple, si teniu la font en HTTP i un CD-ROM,
apt-get tindria que usar automàticament el CD-ROM local quan sigui
possible i sols recórrer al HTTP si hi ha una versió més nova disponible. Tot
i això, l'afegir fonts per a APT innecessàries no és una baona idea, donat que
farà mimbar la velocitat del procés de recerca de fitxers en la xarxa per a
obtindre les noves versions.
Si planegeu instal·lar la resta del sistema mitjançant la xarxa, l'opció més comú és seleccionar la font "http". El "ftp" també s'accepta, però tendeix a fer les connexions més lentament.
Per a cada font de paquets en la xarxa s'us preguntarà si desitgeu usar
"programari non-US". Generalment desitjareu dir ``Sí'', donat que
d'altra manera no podreu instal·lar programari de seguretat de criptografia,
com el programa arxiconegut ssh.
Seguidament s'us preguntarà si desitgeu tindre programari non-free. Això es
refereix a programari comercial o d'altre programari amb una llicència que no
compleix els Principis del
programari lliure de Debian. Està bé dir ``Sí'', però tindreu que
ser precabut a l'instal·lar aquest programari, ja que tindreu que assegurar-vos
de que l'useu dacord amb la seva llicència.
La següent passa durant la configuració de les fonts en la xarxa li direu al
apt-setup en quin país viviu. Aquest configurarà la rèplica
oficial de Debian en la Internet mitjançant la vostra xarxa. Depenent del país
que seleccioneu, us donarà una llista de les possibles màquines. Generalment
és millor escollir-ne una del principi de la llista, però qualsevol funcionarà.
Si esteu instal·lant via HTTP, s'us preguntarà si voleu configurar el vostre servidor d'intercanvi (proxy). Aquest de vegades es requerit per la gent que està darrera d'un tallafocs (firewall), en xarxes empresarials, etc.
Finalment es probarà la nova font de paquets de la xarxa. Si tot va bé, us preguntarà si voleu fer-ho una altra vegada amb alguna altra font de la xarxa.
Després s'us demanarà si desitgeu instal·lar paquets amb el mètode simple o d'una manera més fina amb el mètode avançat. Us recomenem que comenceu amb el mètode simple donat que el mètode avançat el podreu executar en qualsevol moment.
Haurieu de saber que per a la instal·lació simple, base-config
simplement invoca al programa tasksel. Per a la instal·lació
avançada de paquets executarà el programa dselect. Qualsevol
d'aquests pot executar-se en qualsevol moment després de la instal·lació per a
instal·lar més paquets. Si cerqueu un paquet específic una vegada la
instal·lació s'hagi completat, simplement executeu apt-get install
paquet, a on paquet serà el nom del paquet que
voleu instal·lar.
Si escolliu la instal·lació "simple", sereu encaminats cap a
l'istal·lador de tasques (Task Installer - tasksel). Aquesta
tècnica us oferirà unes configuracions de programari preseleccionades per
Debian. Sempre podeu escollir, paquet per paquet, el que desitgeu instal·lar
en la vostra nova màquina. Aquest és el propòsit del programa
dselect descrit més avall. Però pot ser una tasca molt laboriosa
amb gairebé 7200 paquets disponibles en Debian!
Si primer heu habilitat algunes tasques i després heu anat afegint alguns paquets individualment. Aquestes representaran un nombre de les diferents coses que voleu fer amb el vostre ordinador, com ara "un entorn d'escriptori", "desenvolupament en C" o un "servidor de fitxers".
Per a cada tasca, podeu resaltar-la i seleccionar "Informació de la tasca" per a veuren més informació. Això us mostrarà una explicació detallada i una llista dels paquets de programes inclosos per aquella tasca.
Una vegada seleccionades les vostres tasques, seleccioneu "Acabar".
En aquest punt, s'executarà apt-get per a instal·lar els paquets
seleccionats. Noteu que si no seleccioneu cap tasca, s'instal·laran els
paquets estàndard o requerits que encara no estiguin ja presents en el sistema.
Aquesta funcionalitat serà la mateixa que executar tasksel -s en la línia de
comandaments i actualment implica la descàrrega d'uns 37M de fitxers. En cavat
s'us mostrarà el número de paquets per a instal·lar i quants kilobytes
necessitareu descarregar.
Dels 7200 paquets disponibles en Debian, només una petita part són coberts per
tasques ofertades pel instal·lador de tasques. Per a veure informació de més
paquets, useu apt-cache search cercar_cadena per als
ofertats per cercar_cadena (mireu la pàgina del manual
apt-cache(8)) o executeu dselect tal i com es descriu
tot seguit.
dselect
Si seleccioneu la selecció de paquets "avançada", passareu al
programa dselect. Abans d'executar dselect es
requereix llegir el Tutorial de
dselect. dselect us permetrà seleccionar els
paquets que instal·lareu al vostre sistema. Quan executeu
dselect teniu que ser super-usuari (root).
Després d'haber instal·lat els paquets, s'us mostrarà l'indicatiu login. Entreu usant el nom i la contrasenya personals que vàreu seleccionar. El vostre sistema estarà llest per a usar.
Si sou un nou usuari i voleu explorar la documentació que estigui instal·lada en el vostre sistema un cop l'esteu usant. Actualment hi han diversos sistemes per a documentar-se, que treballen en integrar els diferents tipus de documentació. Hi han dos punts de partida.
La documentació que acompanya als programes s'instal·larà en
/usr/share/doc/, en un subrirectori anomenat com el programa en
qüestió. Per exemple, la APT User's Guide que és una guia de com usar
apt per a instal·lar d'altres programes en el vostre sistema,
estarà localitzada en /usr/share/doc/apt/guide.html/index.html.
A més, de en les carpetes especials de la jerarquia en
/usr/share/doc/. Els Linux HOWTO (COM ES FA) són instal·lats en
format .gz, en /usr/share/doc/HOWTO/en-txt/ i
/usr/share/doc/HOWTO/en-txt/mini/. El
/usr/share/doc/HTML/index.html conté un index navegable de la
documentació instal·lada per dhelp.
Un mètode fàcil de veure aquests documents és cd /usr/share/doc/ i escriure lynx seguit per un espai i un punt (el punt correspon al directori actual).
També podeu escriure info (comandament) o man (comandament) per a veure la documentació de molts dels comandaments disponibles des de l'indicatiu. L'escriure un comandament seguit de help us mostrarà un petit resum sobre l'us del comandament. Si el resultat d'un comandament mostra la informació resultant fora de la pantalla, escriviu | more després del comadament per a indicar que els resultats facin una pausa abans de cada pantalla completa. Per a veure una completa llista de tots els comandaments disponibles que comencen per una certa lletra, escriviu la lletra i premeu dues vegades la tecla tab.
Per a una introducció més completa a Debian i GNU/Linux, mireu
/usr/share/doc/debian-guide/html/noframes/index.html.
Instal·lació de Debian GNU/Linux 3.0 per a Intel x86
versió 3.0.22, 14 March, 2002